Clotilde
L'art de brodar la vida

Clotilde, o la Clotildeta per als de casa, fou una dona de tremp, amb una fortalesa i resiliència forjades entre cabdells de fil i el dring de les màquines de cosir. Sempre taral·lejant cobles, la seva energia omplia tots els racons. Nascuda a Borriana (Plana Baixa), l'esclat de la Guerra Civil va marcar la seva infantesa. Quan el front va arribar al poble, la família es va veure forçada a fugir. La Clotilde recordava que va fugir agafant el seu germà en una mà, el paellò a l'altre i el germanet més petit a coll i bé. Les dones de la família li van transmetre la màgia de les agulles, obrint-li un món de possibilitats que l'escola no li havia pogut oferir. Tant si era cosir, com fer ganxet, va descobrir que amb les seves mans podia crear qualsevol cosa. Aquell aprenentatge, transmès per les sàvies de la casa, resultaria crucial. Arran de la gran nevada del 47, amb els camps glaçats i sense feina, bona part de la família va haver d'emigrar a Barcelona. Allà, ella va treballar en una fàbrica de mecanitzats i, alhora, guanyava un sobresou fent mantellines i estudiava tall i confecció. En tornar a Borriana, va conèixer en Paco, un jove que sempre que podia s'amagava entre les bambolines dels teatres del poble. Es van casar i van tornar a Barcelona. Com un pintor davant d'un llenç, ella creava mantellines i aixovars exquisits. Sempre anava impecable, ben pentinada, maquillada i amb unes ungles llargues, fortes i cuidades. Era una dona sociable. A l'estiu, s'asseia a la fresca amb les veïnes, davant la porta de casa seva, on cadascuna feia les seves labors durant hores. Clotilde era un torrent d'energia, un belluguet constant. Fins que, a poc a poc, aquell tarannà infatigable es va anar apagant: l'ombra de la demència començava a projectar-se sobre la seva vida.