L’àvia Pia
Text de Maria Arimany

Jo, de gran, vull ser com l’àvia Pia. Vull viure vora el bosc i sortir a collir bolets a la tardor i espàrrecs a la primavera. Vull poder dir que vindrà un temporal perquè em fan mal els genolls i vull jaure vora el foc a fer ganxet i mitja, teixir punts, un rere l’altre, infinitament, sense pensar en res, només Dret, Revés, Dret, Revés, Dret, Revés. A vegades penso que si tots els punts que ha teixit l’àvia els hagués fet un darrere l’altre, com una cadeneta, podria fer la volta al món i fer-li una llaçada al capdamunt, com un regal. Jo, de gran, vull ser com l’àvia Pia i que tant em facin les arrugues que m’esberlen la cara de dalt a baix i d’esquerra a dreta com el sol i la calentor esberlen la terra que un dia va ser argilosa, humida, espessa, esponjosa i fresca. Vull tenir una papada flonja que em tremoli quan em facin riure i ensenyar sense vergonyes una boca foradada amb poques dents i poca gana. Vull córrer per casa amb bata i sortir a tirar les escombraries amb espardenyes sense preocupar-me qui em mira ni com em mira. Vull tenir un grapat de netes que em vulguin tocar les pelleringues que em pengin dels braços i que amb la mà me les facin dansar com un balancí. Jo, de gran, vull ser com l’àvia Pia. Vull dir carmelus en comptes de caramels, busón en comptes de bústia, iaios en comptes d’avis. Vull malcriar les netes i treure’ls un carmelu de darrere l’orella i dir-los-hi fluixet Té, però no li diguis a ta mare, aquest secret és teu i de la iaia.